Teoria de classe

                           T1.CONTACTE DE LLENGÜES

                                 Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística

    

*Llenguatge

Elements interns : l’estructura lingüística: estudia l’essència de la llengua. És l’objecte d’estudi de l’antiga gramàtica, de la lingüística tradicional i de la moderna lingüística.

Elements externs : són les relacions que hi ha entre llengua i societat, estudia les condicions d’existència d’una llengua.

  *Sociolingüística

És una disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

Monolingüisme 

És l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. 

Individual: té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

Social: es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüística habitual.

* Llengua minoritària: és aquella que té un nombre reduït de parlants. En el context europeu es consideren llengües minoritàries: català, suec, búlgar, danès, etc.

*Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de trocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. (Alemany a l’Alsàcia, el castellà a Puerto Rico).

Bilingüisme

És aquella situació en què les llengües en contacte en són només dues. S’ha parlat de tres tipus de bilingüisme: 

Bilingüisme individual: la capacitat d’una persona d’emprar dues llengües.

    -Segons el grau d’ús de la llengua: passiu (l’entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l’entén i també la parla)

    -Segons el grau de domini de la llengua: simètric ( coneix totes les llegües per igual) i asimètric ( alguna es domina més que les altres)

  -Segons la motivació psicològica: instrumental ( per motius laborals o econòmics, com l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu ( per exemple, els immigrants).

Bilingüisme territorial:  aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. És el cas de Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandès (Flandes) i una altra de francòfona (Valònia). En la nostra comunitat, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants.

 Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

Diglòssia

Aquesta consisteix en una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (varietat alta: A i varietat baixa: B) i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’àrab i el grec, llengües que , com és sabut, han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada de la varietat oral.

Seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals. Els tipus són: 

Diglòsia i bilingúisme: és el cas d'aquelles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-es en dues llengües que exercicen funcions distintes.

Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d'aquelles soceitas on l'elit dirigient introdueix una llangua com a distintiu de classe.

Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per voluntat pròpia, és a dir, no incidixen els usos lingüístics de la llengua pròpia.

Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de les comunitats monolingües( els castellans de regions castellanoparlants) o estats mololingües( els italians, portuguesos...)    

Substitució lingüística

Es presenten els següents problemes:

L'autoodi: els que s'han passat a l'altra llengua, renegen del seu origen lingüístic, del queal volen distanciar-se i menysprearl-lo.

Mitificació del bilingüisme: la llengua dominada va reduint els seus àmbits d'ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics: són prejudicis socials sense capa base científica manifestats contra una llengua.

Bilingüisme inidireccional: la llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i suficient.

  .

           Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià

NAIXEMENT I EXPANSIÓ DEL S.VIII AL S. XIV 

1.Consciència de la nova llengua: documents escrits i primeres denominacions.

2.L’expansió geogràfica del català.

                     L’expansió mediterrània.

                     L’expansió peninsular.

3.La Cancelleria Reial.

                    La creació d’un model de prestigi.

4.La formació de la tradició literària catalana.

ETAPES D’ESPLENDOR S. XV

1.La plenitud de la producció literària.

                La valenciana prosa

                La dessocialització lírica.

2.La llengua en els àmbits no literaris.

3.Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.

Decadència

Terme encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició a la Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

                 Causes polítiques, socials i culturals de la substitució lingüística:

-Hi ha un desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d’Aragó i també hi ha una pèrdua del poder polític.

-L’expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perda un terç de la població i siga repoblada pels castellans.

-Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè ho havia mes demanda, provocant la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua.

En la guerra de successió  a la corona d’Espanya (1704-1714) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es pergueren Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies. El català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de justícia i municipal, de l’ensenyament i de la seua documentació notarial i comerç.

Espanya esdevenia un estat uniforme amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal•laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col•loquialment en català i empraven el castellà en situacions de protecció pública.

En el Renaixement i el Barroc el català va viure una etapa de decadència pel que fa  a la literatura culta. Com que les classes altes es castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest públic.

         -L’adstrat francés ens ha deixat paraules com: baixamel, biberó, bidet, bufet, silueta i el sufix ATGE.

     -L’adstrat castellà i amerindi ens ha deixat paraules com: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima (l’adstrat amerindi ens arriba a través del castellà, a partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró.)

La Renaixença

L’inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de L’oda La Patria (1833) de Bonaventura Carles Arribau.

Coincidint amb els moviments del romanticisme i  del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús  literari del català.

Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Es pesava de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (Castellà a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament i català a la vida privada, la poesia, la cançó, els acudits) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la premsa de consciència que la llengua pròpia també  pot ser la culta: el català entra en la poesia d’autor, el teatre, la novel•la, la vida pública, etc.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posà en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del comportament diglòssic i l canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.

Les institucions dels jocs florals, restaurada en 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època.

La participació d’escriptors  de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de la cultura.

                                            Normativitazció i normalització        

              

L’única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística és la normalització que es basaria en: 

1.Voluntat política

Els governants que tinguen un caire democràtic i tolerant veuran la necessitat de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i per tant, hauran de tenir una voluntat clara de defensar les llengües minoritzades que s’hi troben al seu territori. Perquè una política normalitzadora tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua, i fer ús  de les lleis i normes que els protegiran

2. Normativització                   

És molt important que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc.

Així la llengua en qüestió podrà difondre’s als àmbits d’ús cultes: l’educació, la literatura, i la cultura en general.

3. Estandardització

El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua, supera les diferències dialectals, i tots els parlants s’hi veuen identificats.

4.  Política lingüística

Un procés de normalització necessita una política lingüística. El govern crearà una direcció general de política lingüística, que faça una planificació lingüística i la porte a cap.

SEGLE XX PRINCIPI DE NORMATIVITZACIÓ 

 

Normativització

Al primer terç del segle XX, es combinen un seguit de factors polítics, socials i culturals que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

   -La llengua catalana ja representa una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruit de les polèmiques ortogràfiques del segles XIX.

     -El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

   -El suport polític de d’Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català

La tasca de normativitzadora de Pompeu Fabra hagué d’oposar-se a l’anarquia ortogràfica que dominava a les darreries dels segle XIX i principis del XX.

Pompeu Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

*Les Normes ortogràfiques, 1913.

*La gramàtica, 1918

*El diccionari general,1932.

*Les Converses filològiques, 1919-28 (articles de divulgació)

 

           Amb l’obra de Fabra el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes i que depurava el català de barbarismes.

Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

                                                   *Les normes ortogràfiques de 1913

S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.  Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.Estan basaddes en criteris:                                                                  Fonèticodialectals: S’intenta fer correspondre un fonema a una grafia.  Es fixen en aquells dialectes que mantenen els fonemes que han desaparegut a la resta del domini lingüístic.

                                                              Etimològics:    

Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí.

     

La morfologia i el lèxic
 

Per ta d’evitar secessionismes innecessaris l’IEC admeté totes les variants morfològiques:

                                         Jo parlo/jo parle/ jo parl

                                               Jo digui/ diga 

                                               Jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca 
                                              Jo cantés/ jo cantàs/ jo cantara

Per últim, calia depurar el vocabulari tan castellanitzat. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana.Finalitzava el procés de normativització.

                

Acceptació de les normes fabrianes

Una vegada promulgades les Normes foren ràpidament acceptades i la premsa, les empreses editorials i els escriptors en la seua major part acceptaren la nova ortografia.

Normalització

    *La democràcia

L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia, s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.

Article 3  -El castellà és la llengua espanyola oficial de l‘Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. -Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. -La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

 

L’autonomia 

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, púbics i privats, i, a més, com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià, ja que es trobava en procés de substitució lingüística pel castellà. Raons històriques, sobre tot politiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

 

Article 7é -Els dos idiomes oficials de la comunitat autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té el dret a conèixer-los i a usar-los   -La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües i adoptarà mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement. -Ningú no podrà ser discriminat per raó de llengua -Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià. -La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’administració i en l’ensenyament. -Hom delimitarà per llei els territoris en els quals predominen l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que pugen ser executats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat.

 

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats,, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística.  

L’alfabetització

 El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més al sistema educatiu no universitari. Es així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d’aprendre la llengua abandonada per qüestions polítiques i socials.

La legalitat

El 23 de novembre de 1983, reunides a Alacant les corts Valencianes, aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta, per una part, la situació d’inferioritat lingüística del valencià respecte de castellà, i per una altra, la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys (...) La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar finalitza amb la postració i propicia l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà.

 

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, as mitjans de comunicació i a l’administració púbica, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques. 

Partint dels principis inspiradors d ela Llei, el text s’articula en Cinc Títols sota les rúbriques  << De l’ús del valencià >> << Del valencià a l’ensenyament>>, <<  De l’ús del valencià als mitjans de comunicació social>>, << De l’actuació dels poders públics>> i << Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants>>.

Els mitjans de comunicació La llei d’ús també té en compte la presencia de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és, en primer lloc la televisió i, en segon lloc, la ràdio. En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.                TITOL TERCER. De l’ús de valencià als mitjans de comunicació social.                                                           Article 25                  - El consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una  adequada presència a les emissores de ràdio i televisió i altres mitjans de comunicació gestionats per la Generalitat Valenciana, o sobre els quals aquesta  llei tinga competència ,d’acord amb el que disposa la present Llei.                   -Impulsarà l’ús del valencià a les emissores de ràdio i televisió.              - Fomentarà quantes manifestacions culturals i artístiques es realitzen en les dues llengües, tot rebent consideració especial les desenvolupades en valencià.        -La Generalitat Valenciana recolzarà quantes accions vaguen encaminades a l’edició, desenvolupament i promoció del llibre valencià, i tot això sense menyscabar la llengua utilitzada, però amb un tractament específic als impresos en valencià.

L’ensenyament

La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola púbica i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües. 

La Llei Orgànica d’Ordenació General de Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats.

 Autònomes, entenent que, de manera progressiva, s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primària; de comprensió i expressió, després de la secundaria, i domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:

        *PROGRAMA D’ENSEÑYAMENT EN VALENCIÀ (PEV), el valencià és la llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries, a l’hora que van aprenent el castellà. S’aplica en la primària per a valencianoparlants, fonamentalment, però en la secundaria s’aplica indistintament.

      *PROGRAMA D’IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA (PIL), està pensat per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià, aprenen la seua llengua d’una manera formal i el castellà s’incorpora a partir del 1er o 2n cicle de primària, d’aquesta forma arriben a la secundaria en un ensenyament en valencià

                      *PROGRAMA D’INCORPORACIÓ PROGRESSIVA (PIP), pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià. A partir del tercer curs de primària serà l’àrea del coneixement del medi natural, social i cultural la que s’anirà introduint i així fins arribar a l’ESO que hauran de tenir, almenys dues àrees no lingüístiques en valencià.

                             Els mitjans de comunicació al País Valencià 

Introducció 

El sistema comunicatiu valencià (SCV) té les primeres empremtes, quant a la seua configuració actual, en els successius intents de premsa democràtica durant els anys seixanta i setanta del segle xx, i els programes de ràdio en valencià 1 que aparegueren en aquells anys. 

La situació era de  subdesenvolupament del país quant a premsa i la inexistència de l’opinió pública característica dels règims democràtics.

 

Quatre diaris, pertanyents a la cadena governamental Prensa del Movimiento –Levante (València), Jornada (València), Información (Alacant) i Mediterráneo (Castelló) –, i un diari de propietat privada, Las Provincias, l’únic diari que Franco no va tancar el 1939 en prendre València.

Els diaris Al Dia (1966) i Primera Página (1968-1972), i les revistes Gorg (1969-1972), La Marina (1973) i Turia (1964 fins avui), foren els principals exponents de les conflictives relacions amb les autoritats de l’època i significaren una renovació de les pràctiques periodístiques tenallades pel règim, tot i la pobresa de recursos tècnics i financers.

Obriren el camí per als intents de més envergadura que arribarien amb la democràcia i constituïren la primera escola de periodisme allunyada del servilisme dominant.

Al seu torn, cal destacar el paper que va tenir la premsa clandestina. 

A partir de l’any 1962, hi ha un creixement progressiu d’aquests mitjans que esdevenen espais d’informació, reflexió i formació política, i també d’agitació en la difusió de consignes contra el franquisme.

L’herència del franquisme

No hi va haver, al seu moment, una relació successiva entre democratització política i democratització als mitjans. 

Així, es varen mantenir intactes moltes esferes i funcions del sistema comunicatiu de la dictadura que, de fet, resultaven incompatibles amb la democràcia. 

 1976

Convé assenyalar que el desenvolupament de la ràdio i de la televisió és superior al de la premsa escrita, la qual cosa té una gran importància quant al procés d’influència comunicativa que es desplega en aquell moment històric.

La mort del dictador no marca una frontera clara, un abans i un després, pel que fa als mitjans de comunicació.

Tot i això, s’hi esdevenen canvis importants, juntament amb el manteniment de l’estructura comunicativa franquista.

La premsa valenciana

La premsa de Madrid, sobretot el diari El País, concentra la major part de les vendes i és escassa la incidència de la premsa de Barcelona (6.000 exemplars l’any 79). 

 Les causes cal trobar-les en les insuficiències de la premsa valenciana: 

        -La televisió, només hi ha una novetat important: les emissions diàries de mitja hora de l’informatiu Aitana (TVE), les quals prenen una volada professional i informativa desconeguda fins aleshores al País Valencià. És quan s’introdueix l’ús del valencià en la informació televisiva i, en els continguts, allò que conten comença a reflectir els conflictes i els problemes de la realitat valenciana. Aquesta experiència que s’havia iniciat l’any 1974 comença a tenir problemes greus a partir del 77 quan la «batalla de València» s’intensificava.

L’extrema dreta va passar a l’amenaça personal.La situació va arribar en un punt que es veieren obligats a retirar els títols de crèdit que apareixien al final de l’emissió per tal de no facilitar als agressors la identitat de les persones que feien el programa i evitar així que les amenaces arribaren a altres companys de la plantilla.  

Especialment vergonyant fou la persecució que va patir Eduard Sancho, director d’Aitana. Al remat, la dreta va guanyar. A les portes del referèndum de la Constitució, 1978, Eduard Sancho fou cessat i retornat a Londres com a corresponsal de TVE.

La Delegació de Cultura, exerceix una tutela directa i contínua sobre la informació d’Aitana.

L’orientació del programa canvia radicalment. Atracaments, incendis i successos en general omplen els continguts informatius amb les dosis pertinents de festes, esports i corregudes de bous. 

        -A la ràdio, on tot continuava també inalterat, una escletxa s’obria l’any 1974 amb l’aparició del programa De Dalt a Baix. A Ràdio Peninsular, començava el primer programa íntegrament en valencià, amb cobertura sobre tot el País Valencià.

Amb uns continguts eminentment culturals, d’informació de llibres, actes culturals, novetats, entrevistes i una presència constant de la Nova Cançó, el programa que havia començat amb un quart d’hora al migdia es va fer de tres quarts d’hora.

Concursos intel·ligents, llistes d’èxits de cançons en català i un centenar de cartes diàries dels oients contribuïren al fet que el programa esdevingués un símbol.

 Finalment, també a les portes del referèndum de la Constitució del 78, tal com havia passat a Aitana, aprofitant la integració de Radio Peninsular a RNE i atenent les enormes pressions dels sectors més reaccionaris de la ciutat de València, el programa desapareix.

 El conflicte sociopolític (1976-1982) i  la confrontació dels media

Durant la transició política, es desfermarà una intensa lluita en què l’estatus que havien de tenir el valencià i el castellà, la reacció conservadora,  defensa el valencià entès com a no català, s’instal·la en el regionalisme que permet mantenir l’statu quo, de reivindicació de les «tradicions» valencianes enfront dels «intents catalanitzants»; en suma, hi assistirem al paroxisme del «perill català». Mentre, des d’aquest sector, no s’hi fa cap retret al centralisme, sovint l’anticatalanisme s’expressa en castellà i no conté cap proposta en la línia d’impulsar l’ús social de la llengua. 

El diari Las Provincias va manipular i mobilitzar els sectors més proclius a l’anticatalanisme sota la bandera del blaverisme, i els va usar com a força de xoc contra l’esquerra i el valencianisme per tal d’impedir-ne l’èxit.

La influència dretana i manipuladora d’aquest diari es prolonga fins als nostres dies i ha generat tota una escola de periodisme servil que impregna bona part dels productes mediàtics valencians i especialment les males pràctiques informatives de RTVV.

Els nous mitjans que apareixen en aquest període, limitats a la premsa escrita –la revista Valencia Semanal (1977-1980) i els diaris Diario de Valencia (1980-1982) i Noticias al Día (1982-1984)–, tot i el caràcter democràtic i renovador quant a l’impuls d’informació a la societat valenciana, resultaran molt insuficients per fer front a l’hegemonia mediàtica de la dreta on pervivien les plantilles, la ideologia i les pràctiques heretades del franquisme.

El paper dels mitjans en aquell conflicte, així com també la solució del pacte final a l’Estatut d’Autonomia cedint en totes les qüestions que impugnava la dreta, són trets claus en la interpretació del procés de construcció del sistema comunicatiu valencià.

Dificultats en el llarg procés de posada en marxa de la ràdio i televisió autonòmiques (RTVV)

                      -Pervivència d’una marcada estructura provincial en la premsa escrita

                      -Manteniment de la penetració dels mitjans de Madrid

                     -Escassa o nul·la presència del valencià als mitjans de comunicació, excepció feta –i parcialment– dels mitjans propis de la Generalitat

               -Els incompliments de la legalitat en l’ús del valencià en les emissores FM i, més recentment, en les televisions digitals.  

El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià

-La premsa

Es manté l’estructura provincial. 

La premsa de Madrid, actualment, representa més d’un terç de la difusió total de premsa de pagament.

La situació del català a la premsa diària editada al País Valencià gairebé no s’ha modificat en les darreres dècades. La seua presència és anecdòtica, ocasional i merament testimonial. El diari El País va iniciar la publicació setmanal d’un suplement cultural de quatre pàgines íntegrament en català. 

Al seu torn, el Levante-EMV va començar a publicar una pagina diària en valencià i ha incrementat substantivament les col·laboracions en valencià en el suplement cultural de cada divendres tot atorgant més atenció a la literatura catalana.

Quant a premsa no diària, setmanaris i mensuals, la majoria s’editen en castellà i tenen la seu a Madrid o Barcelona. 

Pel que fa a premsa no diària en català, la publicació més rellevant és la revista El Temps, setmanari d’informació general que va començar el 1984 i que arriba fins avui. El Temps fou pioner en oferir la revista en edició electrònica accessible per mitjà d’Internet. La resta de revistes en català (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-oli...) tenen una difusió reduïda i un caràcter especialitzat.

Les ajudes a la premsa en català foren ben minses durant els anys de governs socialistes. Des que el PP va arribar al poder de la Generalitat, no se n’ha concedit cap ajuda.

-La ràdio

Els canvis que estructuraren el sistema radiofònic s’iniciaren al final de la dècada dels vuitanta del segle xx.

L’audiència general de ràdio al País Valencià s’ha contret en la darrera dècada amb l’expansió dels formats musicals digitals i Internet.

D’una audiència mitjana del 51,5 per cent per a l’any 2000 ha passat al 44,6 de l’any 2008.

El fort predomini de la programació en cadena, centralitzada des de Madrid i realitzada en espanyol, la concentració de l’audiència en les grans cadenes estatals, la incapacitat de la ràdio pública autonòmica per guanyar-se un espai suficient, el tancament de Ràdio 4 per part de RNE –emissora que emetia íntegrament en català amb programació de ràdio fórmula–i el desenvolupament precari i tardà de les ràdios municipals serien les principals causes que explicarien el baix nivell de presència del català a la ràdio, sota les quals, òbviament, rau el conflicte polític i lingüístic valencià amb el feix d’actituds contradictòries i d’indecisions polítiques .

Cal deixar constància que, pràcticament, no hi ha programes informatius en valencià en les emissores de les grans cadenes, és a dir, fins i tot els informatius locals o territorials són habitualment realitzats en espanyol. Finalment, les emissores on predomina l’ús del valencià en la programació són les ràdios lliures supervivents i les ràdios municipals. En general, l’ús del valencià s’ajusta a la realitat sociolingüística de l’àmbit de recepció.

-La televisió.

La creixent competència entre les televisions va portar una obertura quantitativa i qualitativa i en una dura lluita pel mercat que esdevé la font principal de finançament

Els resultats en els continguts van ser d’una pèrdua ràpida de qualitat amb el predomini omnipresent dels programes d’entreteniment de baix cost i de les sèries i telefilms nord-americans, la disminució dels programes culturals i informatius o la seua expulsió a hores d’audiència baixa

L’oferta en català va començar, per a les comarques del nord del País Valencià, alhora que s’iniciaven les emissions regulars de TV3 (Televisió de Catalunya) l’any 1984.

Reforça la percepció social de la unitat del català, incrementa el prestigi del català al País Valencià en la mesura que demostra cada dia que és una llengua apta per a tota mena de continguts, des dels més populars fins als més elitistes, i prepara el camí per a la futura Televisió Valenciana.

El conflicte que apareix l’any 1989, quan Canal 9 va ocupar la freqüència d’emissió de TV3 i que va provocar el tancament temporal dels repetidors d’Acció Cultural per ordre governativa 

Indubtablement, l’eix del sistema televisiu valencià, atesa la precarietat de les emissions específiques de TVE, el constitueix Canal 9-Televisió Valenciana, el qual va començar a emetre regularment el 9 d’octubre de 1989.

Les queixes per l’incompliment de la llei de creació, l’ús majoritari del castellà, els conflictes amb els actors de doblatge i les empreses valencianes d’audiovisuals constituïren els principals elements de crítica al model de televisió implantat.

Amb la reordenació del sistema televisiu per la implantació de la televisió digital terrestre, van sortir a concurs 14 demarcacions de TDT

 Els 42 canals privats de TDT local disponibles van anar a parar, majoritàriament, a mans de grups de dreta i extrema dreta afins als PP, de caire estatal i sense presència anterior en la televisió local.

Les dues llicències autonòmiques foren adjudicades a Las Provincias i a Popular TV.

 Mediamed, empresa creada a propòsit per al concurs de llicències, va obtenir llicència en 13 de les 14 demarcacions. El principal accionista de Mediamed és un dels implicats en la trama de corrupció Gurtel.

Els grups estatals que s’han introduït al País Valencià: Intereconomía, el grup El Mundo, Libertad Digital, Uniprex (Antena 3, grup Planeta), Vocento, grup COPE, no emeten programació pròpia, es limiten a connectar amb les emissions estatals de la cadena, incompleixen les obligacions de la concessió –25 per cent de la programació en valencià, 20 per cent d’obres audiovisuals autòctones, sis hores diàries i 48 setmanals de programes originals, i un 10 per cent d’obres europees. Cap grup estatal no ho està complint i haurien de tornar la llicència o ser tancats per la Generalitat.

Quant a la televisió local, l’any 2000 es va arribar al centenar de televisions locals. 102 emissores molt desiguals l’estructura de les quals anava des de les ben organitzades empresarialment, amb plantilles de 15 i 20 professionals contractats, a les petites finestres de les poblacions més menudes.

Si al principi dels noranta hi havia un clar predomini de les televisions públiques a l’espai local, ara la situació era ben diferent: 22 televisions públiques enfront de 77 televisions privades i 3 mixtes. Les principals conseqüències foren un marcat retrocés del valencià com a llengua de la televisió local –només les públiques en mantenen l’ús normal– i una proliferació d’espais de qualitat ínfima (tiradores de cartes, horòscops i xerrameques variades).

El retrocés lingüístic és enorme.

Quant a la llengua de la programació dels canals de TDT en emissió, al País Valencià el retrocés continua. És manté l’aïllament entre els territoris pel que fa a compartir continguts.

                       Multiculturalitat. Una perspectiva educativa

                                    Set propostes de de l’educació intercultural

1. Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.

La nostra és una societat complexa, canviant i diversa. Vivim en un món plural i, per tant, convé fer d'aquesta circumstància un motiu educatiu. Malgrat que aparentment una societat semble homogènia té sempre un cert grau d'heterogeneïtat cultural interna.  

A l'escola podem fer evident aquesta diversitat interna quotidianament, vivienciar-la i fer-la servir per a educar en la comprensió de la pluralitat com a fet natural.

Assumir amb naturalitat la diversitat sociocultural és un objectiu central de l'educació intercultural. El primer pas per inserir-se positivament en una comunitat és acceptar aquesta des de la seua doble dimensió: com a ens i com a suma d'individus, això és, en la seua unicitat i en la seua diversitat. 

L'acceptació simbòlica i afectiva dels diferents elements que componen el grup s'afavoreix per una concepció de la comunitat intrínsecament plural. 

2. Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.

Una primera manera de concebre la diversitat sociocultural de la comunitat és aquell que entén que l'assumpte ens pertoca a tots i totes. Aquella que explica la conformació cultural de la nostra comunitat a partir de la diversitat que tots hi aportem i per l'acció d'agents culturals poderosíssims que ens influeixen a tots. 

Hi ha una restricció molt freqüent a una conceptualització de la multiculturalitat que consisteix en reduir aquesta a la presència física d'allò que anomenem grups culturals minoritaris i en centrar-la en el contrast de les seues diferències amb una presumpta cultura majoritària homogènia. 

És per això que apostarem en aquest treball de conceptualització de la diversitat cultural per una concepció complexa, on tots i totes hi formem part, on tots i totes som agents de canvi i d'intercanvi cultural, on tots i totes hi som subjectes en la conformació de la comunitat. I ho fem així perquè entenem que una concepció restrictiva de la multiculturalitat condueix a un model força negatiu, centrant la qüestió en els "altres", els diferents. Així doncs, aquesta es tracta d'una intervenció parcial i sovint contaminada de conflictivitat. 

Malauradament, aquesta és una concepció força comuna, present sovint en propostes de les administracions educatives i en el pensament pedagògic d'una part del professorat (Lluch y Salinas 1991, Lluch 1995)

3. Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.

Hi ha un discurs retòric que fa una representació de la diversitat sòcio-cultural que acaba generant una percepció del contacte intercultural com a perjudicial, desintegrador de les cultures implicades, amenaçador de la cultura de la societat receptora -amenaça demogràfica, amenaça laboral, amenaça cultural-. 

És per això que cal educar per a una visió positiva de la diversitat. Peró ha de ser una visió arrelada, contextualitzada. Que desvetlla les polítiques que problematitzen la diversitat i, per exemple, oposa les dades que contradiuen les tres amenaces en que es fomenta aquesta pro lematització. 

Per a que hi haja integració i cohesió social ha d'haver una percepció social positiva d'aquesta diversitat, hem de creure en la seua "desitjabilitat". Cal difondre i publicitar els arguments sociològics i antropològics que avalen les tesis de que una societat multicultural és una societat millor, que la seua heterogeneïtat i la seua diversificació prmet majors possibilitats d'innovació, de creativitat i d'adaptació als canvis socials. En tenim força exemples històrics. I tenim també exemples quotidians a l'art, a la música, a l'esport... Caldrà divulgar-los i fer amb ells una pedagogia per tal de creure'ns col·lectivament el valor intrínsec d'una societat plural. 

4. Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.

A l'escola podem treballar per tal d'assegurar que l'individu senta aquesta acceptació i reconeixement. I ho podem fer garantint l'expressió i la vivenciació d'allò identitari siga un fet natural, no problemàtic. Es tracta de que aquest procés d'expressió i afirmació identitària esdevinga quotidià, natural; i així siga vivenciat en dues direccions, tant per l'individu com pel grup. 

Pel que fa a l'individu, podem emprar els elements que componen l'anomenada cultura simbòlica, ja que són útils per convocar i referme la identitat. No debades allò simbòlic, evoca i reconstrueix un món de referents culturals, de valors. 

I no oblidem, i això és especialment important en el cas del valencià, que el treball intercultural no només pot fer-se des del respecte i l'estima cultural, també de la pròpia autoestima. L'apreciació de la multiculturalitat no es fa en l'abstracte. Les persones som ser culturals, sense referents culturals viscuts i apreciats no es pot viure la multiculturalitat. 

5. Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.

A més de concebre'ns com a diversos, de manifestar un reconeixement formal de l'altre i facilitar la seua expressió simbòlica, cal organitzar un marc de relacions basat en l'igualitarisme. 

Cal destacar que no és suficient formalment, perquè hi ha nombrosos programes d'educació intercultural que s'han quedat únicament en un reconeixement formal i retòric. 

Som acceptats en la mesura en la que vivim al grup i sentime que hi podem participar amb garantia de drets -opinar, influir, decidir, demanar i prendre responsabilitats...-. Educar per a una convivència col·lectiva necessita de la participació i implicació perquè sols així podem generar els valors que fan possible un espai escolar integrat i integrador. I això no és incompatible amb el respecte i fins i tot l'estimulació d'allò que cada grup considera el seu patrimoni cultural. 

Aquestes actituds solament es consoliden possant-les en pràctica de manera regular. L'escola és un espai molt bo per a poder portar-ho a terme. A més, els subjectes construeixen una percepció de la realitat social en funció de les seues experiències socials i apliquen allò que han aprés a altres contextos i realitat, pel que eixamplen l'entorn social en el que es desenvolupen les actituds de l'educació intercultural. 

Per últim, educació intercultural no significa relativisme cultural. Si hi ha de veritat participació igualitària i respectuosa podem analitzar críticament les cultures, totes, la pròpia i la dels altres -l'autocrítica cultural és necessària-, i assenyalar aquells aspectes culturals que no ens agraden. Però farem això quan s'ha garantit la acceptació incondicional i establert condicions d'igualtat en el debat del conflicte. 

6. Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.

Hem d'intentar treballar amb els xiquets l'objectiu de fer veure que la societat ens mostra quotidianament exemples d'estereotipització, marginació i discriminació d'amplis col·lectius sòcio-culturals. 

Està configurada una percepció de la realitat social on la desigualtat s'assumeix com a natural, ocultant els interessos a qui respon, encobrint polítiques que es manifesten en les relacions de dominació. 

Doncs bé, segurament, si som capaços d'educar-nos en l'anàlisi d'aquestes situacions i desvetllem la seua naturalesa política i econòmica afavorirem la comprensió del fet i enfocarem més encertadament la qüestió: millorar l'existència de les persones és la millor garantia per generar una major i millor relació entre els grups que componen la societat, per crear comunitat. 

7. Educar en el tractament de conflictes culturals.

Certament, la diversitat ens enriqueix. però també ens planteja reptes de difícil solució: valors contraposats, fins i tot contradictoris, costums i maneres d'actuar difícilment compatibles, actituds oposades. Acceptar la diversitat cultural no significa nega que hi ha conflictes d'arrel cultural. cal, per tant, aprendre a viure amb el conflicte, educar-nos en la seua anàlisi i tractament, extraure el seu vesant educatiu. Si com capaços de fer-ho així ens estalviarem el cost negatiu que per a la comunitat tenen els conflictes socials mal tractats i mal resolts. o aquells que, per haver estat negats, amagats, no explicitats, acaben enquestant-se i esdevenen quasi irresoludes.

         A l'escola tenim la possibilitat de realitzar regularment aquesta tasca amb exemples que hi ha a l'abast quotidianament. Si fem destres els nostres alumnes en establir una sèrie de criteris de procediment per tractar els conflictes i en aplicar-los en exemples reals i concrets, podre.

T2.L'EDUCACIÓ PLURILINGÜE: MODELS I PRINCIPIS PSICOPEDAGÓGICS.

                                                  Models d'educació plurilingüe

 

*Llengua oficial: La llengua o idioma oficial d'un país és l'idioma que s'adopta com a pròpia i preferent en les negociacions entre el govern i el poble o entre aquell país i d'altres. És la llengua de cada institució i normalment respon a la llengua històrica de la zona.

*Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.

*Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.

*Llengua pròpia: és un terme jurídic que apareix en diversos Estatuts d'Autonomia (p.ex. Estatut Valencià, 2006) com a sinònima de llengua històrica, vernacla o tradicional d'un territori.

*Llengua primera: llengua familiar, llengua materna, llengua mare, L1.

RESUM DE LES IMPLICACIONS DE L'ORDENAMENT JURÍDIC EN EL SISTEMA EDUCATIU VALENCIÀ.

-El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

-L'aprenentatge del valencià és obligatori en el sistema educatiu valencià.

-Tots els alumnes han d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.

-El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a llengua d'instrucció.

-Tot el professorat ha de conèixer les dues llengües oficials de la Comunitat.

-L'Administració educativa ha de garantir la disponibilitat de professorat competent suficient perquè cada centre puga impartir el projecte educatiu que haja determinat. 

                                                Els models són:

Denominació	Destinataris	Objectiu	Organització
Model compensatori	Usuaris d’una L2 minoritària	Compensar les mancances lingüístiques dels aprenents en la llengua majoritària.	La llengua materna s’estudia en els nivells inicials, però desprès deixa d’utilitzar-se com a llengua d’instrucció.
Model del manteniment	Usuaris d’una L2 minoritària	Mantenir i desenvolupar la llengua i la cultura minoritàries.	Els aprenents solen començar l’ensenyament utilitzant la L1 com a vehicle d’instrucció i poc a poc van incorporant la L2 en l’ensenyament de continguts escolars. El currículum s’imparteix en ambdós llengües.
Model d’enriquiment	Usuaris de les dues llengües en contacte.	Desplegar la competència comunicativa plena en totes dues llengües.	Les dues llengües són vehicle d’instrucció i hom mira de fer-ne  una distribució equitativa al llarg de les diferents etapes educatives.
Model de recuperació plena	Parlants de les dos comunitats lingüístiques.	Invertir la situació de la llengua minoritària.	La l2 minoritària és l’única llengua vehicular a l’àmbit educatiu, mentre que la L1 esdevé una mera matèria d’estudi.

                             Territori de predomini lingüístic castellà:

-Programa bàsic: Tractament del valencià com a àrea.

-Es pot demanar l’excepció de l’assignatura. Conviuen a la mateixa aula alumnat que vol donar l’assignatura, amb alumne que ha demanat l’excepció.

                           Territori de predomini lingüístic valencià:

Per al territori de predomini lingüístic valencià, en canvi, comporta un tipus d’educació bilingüe, amb el valencià i el castellà com a llengües d’instrucció, concretament anomenat model d’enriquiment.

La característica fonamental PEB consisteix en el fet d’estar dissenyat per a tota la comunitat i no solament per als parlants de la llengua minoritzada.

El seu objectiu primordial és que tots els membres, qualsevol que siga la llengua materna, assolisquen un domini efectiu de totes dos llengües, sense perjudici de l’aprenentatge d’una llengua estrangera en edats ben primerenques, o d’una altra més tard, si s’escau, mal que siga a nivells merament funcionals.

Un programa d’educació bilingüe és, doncs, un patró didacticoorganitzatiu que [...] intenta adaptar-se al conjunt de variables (socials, sociolingüístiques, territorials, econòmiques, etc.) que conformen una situació educativa general. 

                                                  Classificació:

-Territori: (en els territoris de predomini lingüístic castellà -definits en l'Estatut d'Autonomia- el valencià s'estudia com a àrea, però també es poden aplicar Programes d'Educació Bilingüe o Plurilingües)

-La llengua base d’aprenentatge

-La llengua habitual de l'alumnat.

-Els elements que es tenen en compte a l’hora de concretar els diferents programes són:

- La llengua de l’entorn, usada habitualment en l’entorn social de l’alumnat i habitual dels estudiants.

- La necessitat, des d’una perspectiva del plurilingüisme additiu, de fer un ús vehicular majoritari en valencià.

- L’actitud dels pares i les mares envers la presència del valencià al centre.

- La llengua base d’aprenentatge en què s’iniciarà la lectoescriptura i es vehicularan la major part dels aprenentatges.

                                                   Els programes són:

-Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV)

En els centres d’Educació Infantil i Primària va dirigit a xiquets i xiquetes majoritàriament Valencianoparlants. S’utilitza el valencià com a llengua principal en la instrucció .Es prestigia la llengua pròpia de l'alumnat, s’augmenta la competència lingüística i també s’assoleix un bon domini del castellà. El castellà s’incorpora des del primer moment amb un enfocament comunicatiu que potencia el seu aprenentatge. Posteriorment s’incorpora la tercera llengua, un idioma estranger, seguint el mateix enfocament didàctic. En els centres d’Educació Secundària el programa s’adreça tant a l’alumnat valencianoparlant com castellanoparlant.

-Programa d’Immersió Lingüística (PIL)

Dissenyat per a xiquets i xiquetes majoritàriament castellanoparlants, les famílies dels quals opten voluntàriament per una escola en valencià, perquè així s’integren lingüísticament des de l’inici de l’escolaritat. L’alumnat manté i millora la llengua familiar i n’adquireix una altra, el valencià, a través del treball específic basat en un enfocament comunicatiu de les llengües. Per a l’alumnat castellanoparlant el fet d’iniciar l’escolaritat en valencià suposa quasi l’única possibilitat de dominar l’altra llengua oficial que té menor presència social. En el PIL, el castellà, com a àrea i com a llengua d’instrucció, s’incorpora a partir del primer o segon cicle de Primària, segons el context sociolingüístic del centre. El castellà rep un tractament cada vegada més sistemàtic, de manera que l’alumnat assoleix un domini formal de la llengua que ja coneix. Les xiquetes i els xiquets que segueixen el PIL en l’Educació Infantil i Primària tenen continuïtat en l’Educació Secundària en el PEV.

-Programa d’Incorporació Progressiva (PIP)

En els centres ubicats en les poblacions de predomini lingüístic valencià que no apliquen el PEV o el PIL, s'adopta el PIP, en el qual la llengua base d'aprenentatge és el castellà. El Disseny Particular del PIP inclou, com a mínim, l'Àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural, impartit en valencià a partir del tercer curs de l'Educació Primària.El PIP en l’ESO garanteix la continuïtat de l’aplicat en l’Educació Primària. Ací el programa comporta l’ús del valencià com a llengua vehicular en una part de les àrees no lingüístiques, segons les especificacions del Disseny Particular del Programa d’Educació Bilingüe. El disseny garanteix l’ús del valencià com a llengua d’aprenentatge en, com a mínim, dues àrees no lingüístiques en cada un dels grups.

-Programa d’Educació Bilingüe Enriquit (PEBE)

El PEBE contempla la incorporació primerenca d’una llengua estrangera, com a llengua vehicular, des del primer cicle de l’Educació Primària. Es parteix de la convicció que l’augment de competència lingüística dels escolars valencians és el resultat d’un tractament integrat dels dos idiomes oficials i de la introducció d’una llengua estrangera.

                                               Adquisició L2 i plurilingüisme

*Input: és el bagatge lingüístic que rep un aprenent en L2 a partir del qual pot seleccionar, extreure’n regles i crear un nou llenguatge que anirà incorporant al seu sistema interllengua (sense condicions òptimes esdevindria un “soroll”).

*Intake: part de l’input que l’aprenent selecciona i assimila.

*Output: producte lingüístic elaborat per l’aprenent.

*Interllengua: és una construcció que integra regles de la L1 de l’aprenent, regles de la llengua que s’està aprenent i regles que no pertanyen a cap de les dues llengües i que són producte del procés d’aprenentatge.

FACTORS MÉS INFLUENTS EN L’ADQUISICIÓ DE LA L2

1.Input

La quantitat de temps d’exposició a la L2 és més  important si els inputs són comprensibles per als nens i els permet avançar cap a la seva interllengua.

La qualitat de l’input està relacionada amb la possibilitat que l’alumne participe perquè l’input s’adeqüe a les seues necessitats de comprensió i d’expressió.

Les converses han de ser genuïnes (cal evitar les pseudoconverses).

El professor ha de dominar la llengua (és el model principal de l’alumne) i ha de ser hàbil amb la comunicació.

2.Output

Hem de considerar l’output com la producció lingüística que fa l’alumne a partir dels intakes que ha processat.

La memorització i la mecanització d’estructures lingüístiques és una condició necessària per a l’adquisició d’una L2 (comunicació i reflexió lingüística són imprescindibles).

                     Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí

                                                             -Interllengua

Tots els qui aprenen una L2 recorren un camí (representat per ILa, ILb, ILc...ILn) que va  des de la seva L1 fins el domini de la L2.

En els primers estadis evolucionen ràpidament.

L’ordre de les interllengües és el mateix per a tots els parlants nous de la mateixa llengua (està regit per universals lingüístics).

És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).

La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.

Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.

És un sistema autònom i relativament “estable” en la seua variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta. 

No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema en ell mateix.

3. Característiques personals

Hi ha discrepàncies sobre si l’edat és o no un factor que afecta l’adquisició d’una L2 (els més xicotets aprenen millor la fonètica i els més grans la sintaxi).

Sembla que la intel·ligència és una part important de l’aptitud (però no l’única) i els factors aptitudinals representen entre el 25 i el 50% de l’aprenentatge d’una llengua.

La motivació està molt relacionada amb l’èxit de l’aprenentatge (tant la integradora com la instrumental).

Les expectatives elevades dels professors sobre les possibilitats dels alumnes augmenten  tant la motivació com el rendiment en la L2.

Autoestima, extraversió o introversió, ansietat o empatia influeixen en l’aprenentatge.

L’estil cognitiu o manera com es processa la informació determina l’aprenentatge de la L2.

Les estratègies que usa l’alumne poden ser de memòria, cognitives, afectives, socials, etc.

        

             T.3. POLÍTICA LINGÜÍSTICA I ENSENYAMENT.

                         Llengües i ensenyament a la Unió Europea

L'Estat espanyol és un Estat plurilingüe, i així s'arreplega en la seua Constitució (1978):

     -Preàmbul.

La Nació espanyola [...] proclama la seua voluntat de [...] protegir a  tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seues cultures i tradicions, llengües i institucions.

    -Article 3.-1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la.

 3.-2. Les altres llengües espanyoles seran     també oficials en les respectives Comunitats            Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

 3.-3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Models i exemples de política lingüística

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.

El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

    
A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

                      Models d’ensenyament de les llengües cooficials a les CCAA

 Model Balear

El model desenvolupat en la Comunitat de les Illes Balears és el de conjunció lingüística o bilingüisme integral. En totes les etapes educatives, els alumnes han de rebre com a mínim un 50% de les àrees en català.

Els centres educatius han de planificar la implantació progressiva de l'ensenyament en llengua catalana i ho han d'especificar en el seu Projecte Lingüístic. Aquest serà elaborat per l’equip directiu i aprovat pel Consell Escolar.

Fins a arribar a la meitat del còmput horari, el Projecte Lingüístic especificarà quines àrees s'impartiran en català i quines en castellà.

Model Català

El model lingüístic en aquesta comunitat autònoma és un model d'immersió lingüística que consisteix en que tot l'ensenyament de les obligatòries es realitza en català, excepte les matèries de Llengua i Literatura Castellana i les de llengües estrangeres.

Model Gallec

El model lingüístic en la comunitat de Galícia és bilingüe, és a dir, que les matèries del currículum s'imparteixen algunes en castellà i unes altres en gallec.

En l'Educació Primària s'estudia obligatòriament en gallec la Llengua i Literatura Gallega i el Coneixement del Medi natural, social i cultural del 2º i 3º cicle d'aquesta etapa. A més en aquestes dos cicles és obligatori impartir altra matèria en gallec.

Model navarrès

Existeixen quatre models lingüístics diferents que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.

-Model G: Ensenyament totalment en castellà, sense incorporar el basc.

Model basc

En aquesta comunitat autònoma existeixen tres models lingüístics que són:

-Model A: Ensenyament en castellà, amb el basc com a matèria.

-Model B: Tant la llengua castellana com el basc s'utilitzen per impartir les matèries.

-Model D: Ensenyament en basc, amb el castellà com a matèria.


                   

                         T5 LES HABILITATS LINGÜÍSTIQUES

                                         Les habilitats comunicatives

Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors: 

*Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació( emissor o receptor) tenim:
   -Habilitats receptives (escoltar i llegir)
   -Habilitats productives (parlar i escriure)

*Segons el canal que s’utilitza en el procés de comunicació tenim:
    -Habilitats orals (parlar i escoltar)
    -Habilitats escrites (llegir i escriure)

Discurs oral

El discurs oral com a estil o model lingüístic sol ser:

     -Col·loquial, informal.

     -Més subjecti.

     -Redundant i obert,

     -Lèxic més general i pobre, amb mot jòquer, repeticions, onomatopeies i frase fetes.

     - Sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases  inacabades.

En el discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:

-Canal auditiu

-Percepció successiva dels diversos signes

-Comunicació espontània. L’emissor del text pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit.

-Comunicació immediata en el temps i en el espai.

-Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire.

-Utilitza molt els codis no verbals. Fesomia, vestit, conducta, gestos, etc.

-Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta.

La comprensió oral: escoltar

Escoltar és comprendre un missatge, i per fer-ho hem de posar en marxa un procés cognitiu de construcció de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment.

Escoltem:

    -Amb uns objectius determinats( obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom).

    -Amb unes expectatives concretes del que sentirem( tema, estil, tipus de llenguatge).

Junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (sorolls, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.

Microhabilitats de la comprensió oral

Són les estratègies que el receptor d’un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

Reconèixer els diversos elements de la seqüència acústica( sons, paraules, expressions, comunicacions vàlides...)

Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, idees, etc., els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.

Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.

Anticipar durant el discurs el que l’emissor pot anar dient (paraules, idees,..) a partir de les entonacions, de l’estructura del discurs, del contingut, etc.

Inferir informació d’altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem; per exemple, gestos, vestits, to, estat d’ànim, situació externa de la comunicació, etc.

Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per a interpretar altres fragments del discurs( una paraula, un detall, el sentit global...)

Decàleg de l’oient perfecte

-Adoptar una actitud activa. Tenir curiositat.

-Mirar l’orador.

-Ser objectiu. Escoltar el que diu una persona distinta de nosaltres.

-Connectar amb l’onda de l’orador. Entendre el seu missatge i la seua manera de veure les coses.

-Descobrir la idea principal.

-Descobrir la idea i el propòsit de l’orador.

-Valorar el missatge escoltat.

-Reaccionar al missatge.

 -Par lar que haja acabat l’orador.

                                                      La interferència lingüística

La interferència lingüística son els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència  d’una segona llengua.

Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic, però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada.

El paper dels mitjans de comunicació i de l’Ensenyament és molt important en aquest aspecte.

És tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

Les interferències poden ser de tres tipus:

Fònica

Consisteix en la incorporació d’elements fònics dins d’una llengua que son pròpies d’una altra. Per exemple: la nostra llengua ha incorporat, en ocasions, el so de la j del castellà en paraules com: bandeja, jefe, mejillons.

Lèxica i semàntica

Incorporació en la llengua “b” de paraules i expressions semàntiques pròpies de la llengua “a”. Podem classificar-les en préstecs, que són paraules d’una llengua introduïdes en una altra (exemple líving-rom) i clacs, paraules estrangeres traduïdes o adaptades a la llengua pròpia. En el cas del valencià paraules pròpies del castellà: Adiós,enero, mayo,jues,tenedor,etc.

Morfosintàctica

Quan regles o normes que no són pròpies de l’idioma, per influència del veí s’hi incorporen.

Per exemple el canvi de gènere: valencià correcte les anàlisis (per influència del castellà els anàlisis), correctament el costum ( per influència del castellà la costum).

                                                     

                                                      L’expressió oral

 La classe de llengua ha estat sempre centrada en la gramàtica i la lectoescriptura. pel contrari l’habilitat de l’expressió oral ha estat sempre oblidada. L'actualitat exigeix un nivell de comunicació oral tan alt com de redacció escrita. És per això que dins de l'ensenyança de l'expressió oral tenim que tindre en conter que hi han dos vies de comunicació: 

*La autogestionada: 

-Hi ha un únic emissor que gestiona el text.

el receptor o receptors no solen tindre la possibilitat immediata de respondre i, per tant, exercir             d'emissor. 

-És l´art de l'oratòria, de parlar en públic, de convèncer o simplement d'informar.   

*La plurigestionada:

-Hi ha més d'un interlocutor que poden adoptar alternativament el paper d'emissor i receptor. 

-Diverses persones gestionen el text.

-Hi ha un torn de paraula.

-És l´art de la conversa, d´intercanvi  i de col•laboració entre interlocutors.

Dins de l'escola és necessari tractar ambdós tipus de comunicació oral. Doncs és important adquirir les habilitats que et permetan expressar-te i parlar en públic, i a la mateixa vegada adquirir aquelles habilitats que et permetan dialogar i establir debats amb altres persones. 

Els xiquets, quan són més menuts, tenen més desenvolupada la parla en àmbits més informals i pròxims a ells. És a dir, en aquelles situacions en les que hi ha una comunicació autogestionada els xiquets tenen més pràctica. Pel contrari no tenen pràctica en la comunicació oral plurigestionada a on duen interactuar amb els companys. Per aquest motiu és important que des de l'escola es fomenti aquesta comunicació.